Manifest

1. La plataforma

La Plataforma d’Ensenyaments Artístics de Barcelona (formada per les associacions: EMIPAC, Associació d’Escoles de Música Privades de Catalunya; AEDA, Associació d’Escoles de Dansa Autoritzades; ACET, Associació d’Escoles de Teatre i diverses escoles d’arts visuals adherides) ha estat informada del Pla d’ensenyaments artístics que l’Ajuntament de Barcelona, a través de l’ICUB, està dissenyant pels propers 10 anys.
Tot i això, cal dir que l’ICUB, sorprenentment, només va convocar les associacions de música (EMIPAC) i de dansa (AEDA), oblidant-se de la de teatre (ACET) tot i conèixer-ne la seva existència des de fa anys.

2. El Pla

L’estudi realitzat durant l’any 2009, entre EMIPAC i el Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya, va concloure que Catalunya, també Barcelona, ha de fer grans esforços per omplir el buit respecte els estudis artístics en general i, de manera particular, de l’estudi de la música que, segons les estadístiques europees porta un endarreriment molt greu que fa que estiguem a la cua respecte la mitjana de la Comunitat Europea.
Si bé, doncs, compartim la idea que cal un Pla per a desenvolupar aquests ensenyaments, discrepem totalment de la manera com se l’ha plantejat i com el pensa executar.
La preocupació més gran de l’Ajuntament és aconseguir el major nombre de persones que estudïn música a Barcelona i, en segon terme, que estudïin arts en general.
La Plataforma també comparteix aquesta preocupació però, insistim que discrepa en la manera de dur a terme aquesta captació.
Lluny de pensar en un pla que parteixi d’un estudi profund de la realitat dels diferents barris de la ciutat, el Pla presentat per l’ICUB, parteix de zero, com si no tingués cap valor la feina feta fins ara per tot el sector.
Però no només no té en compte la història de la pedagogia musical, de la dansa, del teatre i les arts visuals a Barcelona (i a Catalunya, per extensió) sinó que fa afirmacions que no es corresponen en absolut amb la realitat i que desqualifiquen, de manera injusta, un col•lectiu que ha treballat i treballa activament a favor de la difusió cultural i la formació artística.
A tall d’exemple, en el tercer i quart paràgrafs de la pàgina 10 del document, s’afirma que les escoles de música desmotiven l’alumnat perquè han desenvolupat uns currículums amb els elements de caire no instrumental i “les músiques que s’escolaritzen, els significants socials de l’educació musical o la tipologia de les institucions, han constituït un fre a la democratització de l’educació musical, actuant com a barreres a l’accés de les persones procedents dels sectors socials menys afavorits”
Quan se’ls va preguntar a quantes escoles de música havien visitat per poder fer aquestes afirmacions, la resposta va ser “una” (sense especificar quina)


3. Una mica d’història

Fem una mica d’història perquè ningú pugui pensar que, a Catalunya, els músics, actors i artistes en general han estat de braços creuats i que ara, amb el Pla d’ensenyaments artístics, per primera vegada, els catalans (en aquest cas, barcelonins) finalment podran estudiar música, dansa, teatre, arts plàstiques, visuals...
• 1/ L’educació musical
En el camp de la pedagogia musical, Catalunya té una gran tradició essent capdavantera en tot l’Estat Espanyol. Ha tingut la sort que molts músics del país van lluitar per sortir de les tenebres a través de la música i de manera molt particular a través de l’educació musical.
Exemples d’això són l’Institut Joan Llongueres (que aviat farà cent anys) l’Escola Virtèlia, L’Arc, el Taller de Músics, per anomenar algunes escoles capdavanteres en la pedagogia musical; persones com Àngel Colomer del Romero o bé entitats com, el Secretariat de Corals Infantils de Catalunya (SCIC) amb més de quaranta anys fent cantar els infants; o bé l’Escola de Pedagogia Musical, i tantes altres institucions preocupades per la formació dels professors i que ofereixen un ventall enorme de pedagogies musicals...
Tot plegat són una petita mostra del que, durant gairebé un segle, la iniciativa social ha fet per l’educació musical a casa nostra.
• 2/ L’educació de la dansa
En el camp de la dansa trobem referents històrics des de 1936 amb Joan Magrinyà que a través de la seva escola del carrer Petrixol, va formar a molts professionals com per exemple a Joan Tena, creador fa gairebé 60 anys del Ballet Joan Tena. La feina de molts professionals ha fet que generacions importants de ballarins siguin reconeguts tant a casa nostra com a tot el món.
A títol d’exemple es pot parlar d’aportacions com les de Isabel Porcar, Carles Ibáñez, Anna Maleras, José de la Vega, David Campos i tantes altres persones. Moltes d’aquestes persones i les seves formacions han rebut el reconeixement de les institucions que els han atorgat la Creu de Sant Jordi o el Premi Ciutat de Barcelona, signe inequívoc que la seva feina ha estat ben feta, com mostren els resultats de moltes escoles i companyies.
Tot això sense oblidar l'aportació incansable dels esbarts dansaires que no han deixat mai d'ensenyar als petits, i no tant petits, les danses tradicionals del nostre país.
• 3/ L’educació del teatre
Tampoc el teatre s’ha creuat de mans i es pot dir amb tota fermesa que les escoles privades de teatre són les nodridores de la resposta laboral i professional i cobreixen la major part de la docència necessària per al mercat professional. L’ensenyament privat d’arts escèniques ha estat pioner des de l’any 1969 a nivell estatal i també internacional. Molts són els professionals que han cregut que a través de l’ensenyament de les arts escèniques es podia ajudar a formar el ciutadà.
En l’actualitat tenen un objectiu molt clar i és el d’aconseguir el màxim de reconeixement públic i institucions ja que bona part de la renovació interpretativa i creativa de les darreres dècades en aquest país s’ha produir gràcies a les diverses aportacions que han realitzat les escoles de teatre de Catalunya, a nivell global del país, i les de Barcelona en el cas de la nostra ciutat.
A més de les escoles, la història del teatre també s'ha fet amb l'aportació de tants i tants centres culturals i ateneus, alguns d'ells amb més de cent anys de vida, que van formar i encara formen molts amateurs. Alguns amb el temps han estat actors de renom.

4. El “Pla” de l’ICUB

En lloc de valorar la feina que s’ha fet a Catalunya (construcció d’una xarxa d’activitats que ha configurat un conglomerat de serveis al ciutadà dignes d’admiració), el Pla s’emmiralla en experiències de països com Noruega, Suècia o Veneçuela.
Admirem la feina d’aquests països perquè tenen un gran valor i són exemples per incorporar-ne aquells elements que es puguin adaptar a la realitat social i cultural del nostre país.
Cada país, tot i mantenir els ulls ben oberts, ha d’avançar respectant d’on vé i com és. Això que ningú ho interpreti com una visió tradicionalista i tancada ans el contrari, oberta i profundament respectuosa amb la nostra idiosincràsia.
L’ICUB ens ha informat, perquè aquesta ha estat la deferència que ha tingut amb EPIMAC i AEDA (no pas amb ACET). Ens han convocat diverses vegades però en cap cas per pensar un pla conjunt.
No ens ha cridat perquè de debò ens tinguin en compte ni perquè l’Ajuntament estigui agraït pel fet que, fins ara, haguem dut el gruix de l’educació artística de la ciutat pràcticament en exclusiva. Ens ha convocat per informar-nos quin serà el nostre futur.
Han dissenyat un Pla a través del qual ens atorguen unes funcions diferents per les quals varem néixer.
El Pla es resumeix amb poques paraules:
• 1/ La construcció de deu centres de 5.000 metres quadrats/centre.
• 2/ La construcció de 7 escoles de música a més de les 4 que hi ha actualment.
• 3/ Organitzar activitats formatives en centres educatius fora de l’horari escolar i en centres cívics.
• 4/ Organitzar activitats formatives dins l’horari escolar en centres d’actuació preferent.


5. Què passa amb les escoles existents?

Què ens han preparat per a nosaltres?
“Es compta amb els centres privats per a proveir els serveis nous” ja que “la provisió del servei es farà a través de la contractació de les empreses del sector que demostrin la seva solvència i seran elles les que desenvoluparan les activitats formatives”. A partir d’ara, doncs, deixen de considerar-nos escoles per passar a ser “gestores de serveis municipals” com si fóssim l’empresa de recollida de les escombraries, per posar un exemple:
• 1/ Quan els hem fet propostes per optimitzar els recursos de l’Ajuntament, (que són els recursos de tots els ciutadans de Barcelona, partint del que ja està fet)
• 2/ Quan els hem plantejat que abans de construir de nou busquin la manera que els alumnes de les escoles existents puguin gaudir d’una educació menys costosa.
• 3/ Quan els hem explicat que no hi ha equitat pels professors, (en concret, dels de les escoles de música malgrat que la comunitat europea des de l’any 1988 “demana a cada estat membre que millori, allà on sigui necessari, les condicions laborals dels professors de música per adequar-les als nivell de la feina que desenvolupen en la formació del ciutadà” (Resolució del Parlament Europeu sobre l’ensenyament i promoció de la música en la Comunitat Europea del 10 de febrer del 1988) ....
En totes i cada una de les nostres propostes hem tingut un no per a resposta.
Però l’Ajuntament es quedarà amb la consciència tranquil•la perquè “ha parlat amb nosaltres” i aquesta és la seva manera de tenir en compte al ciutadà compromès i emprenedor.

6. Què hi té a dir l’Intitut Municipal d’Educació? I el Departament d’Educació?

Una altra qüestió que com a educadors ens preocupa és el fet que aquest Pla ha estat pensat i dissenyat per l’ICUB, l’organisme de l’Ajuntament dedicat a la cultura (tot i que al final estigui signat pel “Sector d’Educació, Cultura i Benestar de l’Ajuntament de Barcelona”). És que l’educació musical i la de les arts en general no és responsabilitat de l’IMEB? I el Consorci no té res a dir sobre aquest tema?
El Departament d’Educació s’adona que, amb aquest Pla, l’Ajuntament vol dur a terme una reestructuració del sector d’ensenyaments artístics de Barcelona, i que afectarà a les escoles de música i de dansa que són competència seva?
S’adonen les dues Administracions que un sector que avui per avui no està en crisi hi entrarà amb la seva actuació?
Hem de suposar que ho saben i que, per tant, acceptaran redactar el Document de Crisi al qual s’hauran d’acollir les escoles que hagin de tancar perquè no podran o no voldran entrar dins el marc que ha detallat l’Ajuntament. Un document de crisi que cobreixi el cost de les indemnitzacions als professionals afectats i del cost del tancament dels centres.

7. La realitat del sector

Entre les escoles de música, de dansa i de teatre, Barcelona compta amb 86 escoles en funcionament escampades pels diferents districtes; que absorbeixen 14.100 alumnes; que donen feina a 1005 professionals entre personal docent i no docent, i que ocupen 15.080 metres quadrats
Tots aquests alumnes reben formació per ser amateurs o per accedir als estudis professionals i han estat acceptats pel sol fet de voler entrar a les nostres escoles. En cap moment s’ha exclòs a ningú per la seva condició social o de raça.

8. El desconeixement que té l’ICUB del sector

• A/ Ens tracten d’excloents
El motiu pel qual no tothom pot entrar a les nostres escoles (que siguin “excloents”, com diu sovint el Pla) és l’absència de subvencions per part del Departament d’Educació de la Generalitat i per part de l’Ajuntament de Barcelona (per incompatibilitats jurídiques, diuen) mentre, amb aquest Pla, disposen de:
• 1/ Un pressupost d’inversió de 153.000.000€ per un període de 10 anys per obrir 10 centres de les arts; 7 escoles de música i per la millora d’equipaments existents,
• 2/ Un pressupost d’1.000.000€ l’any per a subministraments i afinació i reparació dels instruments, més
• 3/ Un pressupost de 30.000.000€ l’any per a docència, acollida, administració, gestió i producció, informació i comunicació, creacions comunitàries i activitats de difusió artística.
Les escoles privades d’iniciativa social de música, dansa i teatre no som l’enemic a combatre, som part de la solució. No és propi d’un ajuntament que es considera democràtic proclamar, sense cap vergonya, que l’existència del doble sistema (centres públics i privats) “no contribueix a la cohesió i la participació ciutadana”

• B/ Som part de la societat emprenedora
No pot ser que l’Ajuntament ens posi a l’altra banda de la línia. No pot ser que un Ajuntament consideri que la xarxa d’escoles i centres privats només estiguem assumint una funció important de suplència de l’oferta pública.
Nosaltres existim perquè hi ha ciutadans emprenedors que dediquen la seva energia i empenta al bé comú, no per fer una suplència. Som ciutadans emprenedors que creiem en l’educació.
• C/ Formem amateurs i futurs professionals
Un altre punt important de desconeixement capital de l’ICUB (palés al Pla), és la concepció que té de les escoles de música i de dansa privades que consideren, falsament, que es dediquen a la formació de professionals.
Totes les escoles de música i de dansa autoritzades pel Departament d’Educació compleixen amb el decret 179/93 que els ha permès l’autorització següent: “Queden compreses dins de l’àmbit d’aplicació de la present disposició de les escoles que professen ensenyaments de música o de dansa adreçats a la iniciació i formació dels infants en aquestes arts, a la preparació per a l’accés als corresponents estudis professionalitzant-los i a la continuació de la formació i pràctica artístiques no professionals de persones de major edat.”
En aquest text queda clarament definit que el nostre paper no és només el de formar a futurs professionals sinó el d’afavorir la pràctica musical dels amateurs, que són la gran majoria de les persones que venen a les nostres escoles.
• D/ Públic restringit? Saben què és una escola?
En un altre punt del Pla es demostra una falta total d’observació sobre el terreny quan s’exposa el següent: “la idea que les escoles d’ensenyaments artístics atenen un públic restringit –ja sigui pel seu talent o per la seva sensibilitat a priori-“...(pàg. 24, darrer paràgraf)
Les escoles de música tenim la funció d’alfabetitzar musicalment al ciutadà, sigui dotat o no i tingui més o menys sensibilitat. Funció que, d’altra banda, tenen totes les entitats que s’anomenen “escola” i estiguin obertes a la ciutat.
És cert que sovint hi ha qui no pot accedir a les nostres escoles perquè no poden assumir el cost de la iniciació o de la formació. Això es deu , no per la nostrra voluntat, sinó per la manca de recursos per part de les admnistracions que impedeix la inclusió d’aquestes persones menys afavorides.
Una altra cosa seria si l’Administració, en aquest cas l’Ajuntament, subvencionés les escoles d’iniciativa social col•laborant, d’aquesta manera, a ampliar l’oferta ja existent i a incrementant el nombre de persones que practiquen les arts.
• E/ L’aspecte pedagògic: desconeixement.
Un darrer apunt crític és el pedagògic. No menys important, per ser el darrer.
El Pla marca unes directrius pedagògiques que no afavoreixen la diversitat malgrat que aquest sigui el seu argument, ja que no deixa que cada escola desenvolupi la seva manera d’entendre l’educació musical, sinó que pretén desenvolupar una única línia pedagògica.
Aquesta idea sorgeix del profund desconeixement dels models als quals s’ha emmirallat la redacció del Pla, especialment en el cas de Veneçuela. Segons la informació de persones que han crescut musicalment en aquell país, l’experiència de les orquestres infantils i juvenils d’aquell país es desenvolupa sota la total llibertat pedagògica de cada conservatori, cada ciutat i cada zona.
La proposta del Pla, però, resta molt lluny del respecte per la diversitat, el més fonamental, creiem, en un país democràtic.

9. El Pla que defensa la Plataforma

Es per tot això que la Plataforma d’Ensenyaments Artístics està disposada a treballar de valent per aconseguir que el Pla d’ensenyaments artístics de Barcelona sigui exactament això:
• El Pla per Barcelona, el pla dels que estimem les nostres professions i l’art que volem compartir amb tothom.
• Un pla fet, conjuntament, per l’Ajuntament i per tots aquells qui estem implicats en l’educació artística, sigui quina sigui la nostra disciplina.
• Un pla que suposi una millora real d’allò que ja existeix i que afavoreixi la inclusió social i l’equitat pel conjunt dels ciutadans, els més i els menys afavorits.

10. La Plataforma ha demanat consell

A més del coneixement que tenim del noste sector, a través de l’experiència del dia a dia a les nostres escoles, i amb la intenció de reforçar la nostra posició, hem demanat consell a pedagogs i músics del nostre país els quals, efectivament, ens han donat la raó. Cosa que ens encoratja, encara més, a seguir en la defensa del sector.


11. La Plataforma manifesta

A tall de conclusió, doncs, i des de la nostra doble posició de pedagogs i de promotors d’iniciativa social, manifestem el següent:
1/ A nivell tècnic, el pla té un fonament pedagògic molt baix basant-se en informacions poc acostades a la realitat, en afirmacions falses i, en determinats punts, fins i tot ofensives. Demostra un desconeixement absolut de la realitat històrica i present de l’educació musical i de les arts en general, preocupant-se només per la quantitat i gens per la qualitat.
2/ A nivell patronal. La precipitació i la voluntat d’implantació d’un pla que no ha fet cap estudi de la realitat i que s’ha basat en principis ideològics i no de planificació, sense un reconeixement del mapa actual i del mapa de necessitats, pot ocasionar un mal irreparable que comporti la desaparició massiva de centres per als que ja és prou difícil la subsistència actualment.
3/ A nivell laboral.- Aquest pla representa la destrucció de més de més de 1000 llocs de treball.

12. Propostes

Per tant manifestem el nostre desacord en el fons i en la forma d’aquest Pla i fem les següents propostes:
• 1/ El retorn al punt zero.
• 2/ L’imprescindible lideratge del Departament D’EDUCACIÓ en un tema d’aquesta transcendència per a la formació artística i humana dels infants.
• 3/ L’obertura d’un procés de diàleg, participació i sobretot de treball (no només d’informació i de fets consumats) que afronti seriosament l’educació artística al nostre país i la nostra ciutat amb les institucions, les escoles, els agents socials i els grans referents que tenim al nostre país.
• 4/ Que es dugui a terme un estudi seriós i responsable on quedi exposada la situació real de l’educació artística de Barcelona i es pugui fer el mapa dels ensenyaments artístics de la ciutat.
• 5/ Que un cop fet aquest mapa es realitzi una programació de les necessitats de cada barri i districte que ens permeti creixer progressivament i caminar cap al major nombre de persones que practiquin les arts, anivellant-nos, mica en mica, a l’estandar europeu. No en interès de la quantitat sinó amb la creença profunda que l’educació artística pot contribuir a la millora de la nostra ciutat.
• 6/ Que es materialitzi el compromís verbal que el Departament va establir amb EMIPAC en el sentit de no afavorir l’obertura d’una oferta municipal d’escola de música allà on ja n’hi hagi d’iniciativa social.
• 7/ Que es crei una línia d’ajuts (subvenció, concert o la fórmula que s’acordi) a les escoles d’iniciativa social ja existents que:
- Les ajudi a creixer per acollir un major nombre d’alumnes i que la ciutat pugui, així, aprofitar-se de la seva experiència pedagògica.
- Permeti reduïr el cost per a les famílies, afavorint l’accés a l’educació artística a tothom que ho desitgi.
- Asseguri l’equitat inexistent entre els professionals seguint el consell del Parlament Europeu.
• 8/ Que el nou pla equipari l’oferta pública i la privada, permetent que tots els alumnes tinguin les mateixes oportunitats tant si prenen una opció d’educació en un centre públic com en un centre privat d’inciativa social.
• 9/ Que cada escola o centre tingui llibertat pedagògica entenent, sempre, que tant els currículums com la pràctica pedagògica seran portats amb responsabilitat.
• 10/ Que no s’intenti destruir el que s’ha construit amb molt d’esforç per bastir una nova xarxa basada en la competència deslleial que ofegui la iniciativa social existent.
• 11/ Impedir que les institucions provoquin una crisi, inexistent, al sector dels ensenyaments artístics.
• 12/ La Plataforma d’Ensenyaments Artistics està disposada a treballar colze a colze amb l’Ajuntament per fer que el Pla d’Ensenyaments Artístics de la ciutat sigui el pla de tots.

Adhesions

Si voleu adherir-vos a la Plataforma d'Ensenyaments Artístics de Barcelona escriviu un comentari amb el vostre nom i cognoms.